… Recordo el dia… un dijous de primavera… feia un sol radiant i jo… desvestida amb el meu vestit… de cotó… blanc… i llarg… molt llarg…
Allà estava… asseguda davant el mirall… pentinava els rinxols foscos del meu cabell… els hidratava posant-los oli… un d’aquells que no feia gaire jo mateixa havia fet… puc sentir com acarono el seu volum i com la cabellera es mou al son de cada moviment del meu cap…
… la meva pell… rosada però de vellut… els meus ulls negres atzabeja… i uns llabis carmesí fruit del nou ungüent… enmascarats pel més bell somriure… aquell que adverteix que sento que estic a casa… sento la meva llar…
Descalça camino cap a fora… el vent fa volar la roba i el cabell… i puc respirar… respiro la llibertat… té aquella olor…
Tot és verd… inmens… i el sol ilumina i acoloreix d’un blau irrepetible la inmensitat del cel… corro… salto… ballo… canto… sobre el verd… centenars de blanques floretes s’ergueixen… buscant-me… somric… i finalmente em deixo caure… i és l’herba… les flors.. i la Mare… la Mare Terra… m’abracen… tant fort… que puc sentir l’aroma a net… a pur… el sol riu… el cel aguarda… un núbol pica l’ullet… i jo puc moure’m com ho fa el cuc per terra… la planta dels meus peus acaricien l’herba… humida encara… els dits de les mans escarben la terra… i surgeix aquella nova fragància… aquella que et pinta les ungles…
… puc plorar… somric… i els pardals em conviden a que canti amb ells… Si!! Sóc a casa… en familia… plena.. ho tinc tot… m’envolcalla una serenor… coneguda i bufen aires de llibertat… sóc a casa…
De sobte… tic tac tic tac… puc sentir la crida… ve desde del castell… haig de marxar… es fa el silenci… el meu batec s’intensifica… no passa res… em despullo de la dolçor del vestit… llarg … molt llarg… vaig a vestir-me… la roba … a la part de darrera… primer la faldilla… de cuir… curta… insinuant les natges… després el cos… també de cuir… realçant la fermesa dels meus pits… també el cinturó… l’espasa a la dreta… la destral a l’esquerra… el braçalet d’argent al braç dret… i les botes, aquelles que garantiran la fermesa en la meva trepitjada… pinto la meva cara i els braços amb simbologia celta… la natura m’ha brindat el millor estri… la millor pintura…. després… l’elixir… avui amb espígol, romaní i rosa… fragància que ja hom reconeix al meu pas… sóc jo… i finalment la banya… la que em tornarà a casa…
Avui toca… treballar… entreteniment del bo… si ho és! …em parla d’amor… molt a perdre… però sí algunes monedes d’or a canvi… aquelles que també em colmaràn d’allò que també necessito… satisfarán arancels i deutes heretats…
… cavalco ràpit… puc sentir la llibertat… i si més no… també m’agrada…
Entrada preferent… i tot enllestit pel que alguns anomenen tarda d’amor… per mi… sexe… del bo… però només sexe…
…entra la tarda i rebo l’avís en primera persona d’un encàrrec… s’ha d’anar a trobar el bastard del rei… del meu amant… i s’ha d’executar i enterrar a d’alt de la prada… l’executora haig de ser jo… sóc la millor… i rebré 100 monedes d’or extres… el sosteniment de tot un any… sento accelerar el batec… i encara nua davant d’ell… ferma… racional… intentant seduint-lo amb les millors de les meves eines… totes de les quals disposo… intento el retracte… la negativa guanya enfront proposta de matrimoni… i perill de la vida de la mare… la meva mestra…
…ho faré…. els guàrdies reials m’acompanyaràn, però ho fare jo… i tant que ho faré…
Sa mare plora… suplica clemència… el nen plora… no hi ha marxa enrera… i assegut davant meu al cavall, arribem a la vall…
…hi ha un forat fet… el nen allà dret… i puc sentir crits… crits de puta… vinga ramera… escopinades… no ho dubto… agafo la meva melena… la lligo amunt… com una corona … trec l’espasa i tallo el seu cap… arriba el silenci… acompanyo el cap dins el forat amb la bota dreta… deixo anar el cabell… el faig ballar sobre les espatlles… prenc la banya i faig sonar aquella hermosa melodia… la que fa tornar els ocell que m’acompanyaran amb l’intens galop… la que em torna a casa…
… nua de nou… neta… i arrossegant el meu vestit… llarg… molt llarg… em deixo caure a l’herba… i dentre la foscor… els mussols canten… m’expliquen… i amb llàgrimes als ulls puc sentir la llibertat… aquella serenor…
S’aixeca la lluna… em somriu…
…. benvinguda a casa…
LAER NAJ
Marzo de 2017
