En el dia de la Dona 8 de Març de 2018

Recull de textos dedicats a les GRANS DONES en reconeixament a la nostra identitat, llibertat i capacitats, més allà de qualsevol criteri que pertorbi la nostra condició de persones, en reclamació de respecte en totes les àrees de la vida. La reclamació no està dirigida únicament als homes, està dirigida a tothom que creui la linea on es condemna i trepitja a una part de la humanitat, per dogmes i doctrines caducades, que donen llum a un pocs i omplen de foscor a molts altres. Per tal que això s'acabi i que no haguem de celebrar cap dia més de la DONA.

DESDE LO FEMENINO

Lo primero que me viene a la mente, al ponerme a escribir estas palabras, es por qué tiene que existir un día al año que recuerde que la mujer es trabajadora, luchadora, solidaria, cuidadora, nutridora, valiente e innumerables calificativos más.

 Por qué hay en todas las sociedades actuales y antiguas que podamos recordar, en todas las culturas, razas y religiones, en definitiva, en todo lo que nos condiciona como seres humanos desde que nacemos, un olvido tan profundo e instaurado con lo femenino. ¿A quien le interesa que esto ocurra?.

Lo primero voy a utilizar las palabras que creo son más concretas para el mensaje que quiero transmitir. Femenino o feminidad, es para mí, una fuerza, una energía, una identidad en el sentir, pensar y hacer desde un origen concreto de nuestro corazón, que te lleva a vivir escenarios que marcaran tus experiencias con un tono de luz y sonido único y vital para el desarrollo de la propia vida. No se trata pues, de hombre o mujer, sino de ser y hacer desde esta fuerza e identidad.

Desde ese instante en la más remota antigüedad, donde se instauró el patriarcado unilateral, donde no se permitió la coexistencia con nada más que pudiera poner en peligro su poder y oligarquía, todo lo femenino se convierto en esclavo al servicio de lo masculino, despreciando a la propia vida con ello, porque lo femenino es vida. Femenino es útero, es creación y gestación de vida,  es Amor para dar desde ese lugar que te diferencia y te da identidad, un espacio, donde otra vida, pueda alcanzar la experiencia de vivir.

Feminidad es dar alimento a todo y a todos, para que crezca la semilla que enriquecerá a la propia existencia y a este hermoso planeta, cuna y referente femenino por excelencia.

¿Cómo es posible que hoy, el ser humano siga olvidando de donde viene y hacia dónde se dirige, y tenga todavía que instaurar un día en el que recordar que en lo femenino esta el principio y el final?

Gritemos a pleno pulmón, todos juntos, que a lo femenino se le devuelva su lugar, se le reconozca todas y cada una de la barbaries vividas en este secuestro y dominación patriarcal vivido hasta ahora. Que la vida se ha hecho para unir y no para separar, que lo femenino y lo masculino deben ir de la mano, a la par. Que la unión de esta dualidad es la gran riqueza universal. Gritemos que ya no tenga que haber un día para recordar sino que ya hemos recordado y no lo vamos a olvidar más.

Karme Millán

PERSPECTIVAS DE UN YO

SUEÑOS ATRAPADOS SIN DEJARSE DESPERTAR, 

SIN DEJARSE REALIZAR 

SOLO PORQUE ALGUNOS CREEN TENER LA REALIDAD, LA VERDAD Y NOSOTROS SE LA DEJAMOS TENER SIN MÁS.

POR UNA IGUALDAD Y UNA HUMANIDAD DONDE EL SENTIR SE IMPONGA AL PENSAR.

Y yo... 

Y yo...

Y yo..

Y yo...

Puede aprendí a no quererme

Puede aprendí que había cosas que no se podían sentir

Puede aprendí a rechazar mi cuerpo y lo que venía de él

Puede aprendí a reprimir sentimientos, sensaciones y deseos.

Puede aprendí a esconderme.

Puede aprendí a decir NO a cosas que quería decir SI y a decir SI a cosas que quería decir NO

Puede aprendí a no respetarme ni como persona, ni como mujer atrayendo situaciones y personas que me hacía más mal que bien

Puede aprendí a denigrarme, a rebajarme, a aceptar cosas inaceptables

Puede aprendí que debía culpabilizarme, seguro que algo había hecho mal

Puede aprendí a rechazar instintos y sensaciones que no se pueden tener, no están bien vistos, no es moral...

Puede aprendí que «debo ser buena persona y hacer las cosas bien» para que me quieran

Puede aprendí...

O puede ya lo había aprendido

Generaciones de mujeres y mujeres viviendo lo que no fueron... lo que no sintieron y lo que no quisieron.

Y yo quiero liberarme de ese sufrimiento

Gritar al mundo que SOY MUJER ¿y?

SOY MUJER, 

SOY PODEROSA, SOY VENGATIVA, SOY POSESIVA, SOY COLÉRICA , SOY BONDADOSA, SOY TODA TERNURA,  SOY AMOR, SOY TODO ODIO, SOY NIÑA, SOY MUJER O SOY TODA PASIÓN Y DESCONTROL, SOY SOÑADORA... O...

SOY UNA PUTA REPRIMIDA que quiere dejarlo de ser, NO PUTA por supuesto sino no REPRIMIR más mi ser.

Chicas vaaa por vosotras y por miiii, por supuestooo, la integración por supuesto aun no estaaaa, pero ahiiii va.... desnudandome ante el cura y el altar. Romper patrones, hechizos, prejuicios y sinsentires..

SOY MUJER Y SOY PUTA

Susana Pérez

Dones de tot arreu, juntes ho podem tOt

Dona valenta, tens dret a sentir por, tot sabent que ets molt més que el que et fa tremolar.

Dona independent, tens dret a sentir-te estimada i recolzada sense necessitat de perdre’t en l’altre.

Dona empoderada, tens dreta fer sonar les teves passes, ja siguin descalces, amb talons  o amb vambes, i així i tot, fent-ho sense trepitjar a algú altre.

Dona intel·ligent, és teu el dret de la ximpleria i de l’error, hi ha pocs plaers com plorar de riure i cagar-la quedant-se ben a gust.

Dona bonica, les teves formes són sagrades i vibrants,tens dret a mesurar-te sense cànons imposats, i sobretot, a no mesurar-te gens per reconèixer la teva grandesa d’ànima i vivacitat.

Dona treballadora, la teva jornada no són les 24h, tens dret a relaxar-te i no fe res, sabent que deixar perdre el temps pot arribar a ÈSSER una de les teves millors inversions, vull dir immersions.

Això són només adjectius que ens limiten, mentre seguim esperant que els nostres drets siguin emparats per lleis ens perdem tot un terreny de llibertat i bellesa infinita. El dies avui, el moment és ara, i es comença per tú mateixa i es continua per les dones que tinguem al costat. Donant-nos caliu on hi han hagut ferides, donant-nos escolta on hi ha hagut abandó.

DONAr amb amor és la nostra idiosincràsia, tan debò rebre amb el mateix amor sigui el destí de TOTES.

Ni les dones ni la terra som menester de conquista sinó de cultiu.

Aquesta no és la nostra lluita, ni la nostra batalla, el món ja en té prou de violència desmesurada i guerres infames. Aquest és el nostre camí, juntes de les mans i cor, dansant en la foscor del que està per venir.

Dones de tot arreu, juntes ho podem tOt.

Lidia Ullate Agramunt

… EL ROSER …

 … i de nou … asseguda amb el meu vestit blanc… llarg… molt llarg… ara al meu davant només puc veure fines branques que s’alcen cap al cel… i punxes… moltes punxes… 

Sembla … “crec”… que està sec … l’observo … el toco … intento acaronar-lo… punxa … em fa mal … no sóc capaç de veure res més … tot és fosc … àrid … ploro … el cor se m’encongeix … miro… observo … sento fredor … EM SENTO SOL … intento recordar … puc sentir el recorregut de part de la meva vida … pujant una muntanya … carregat amb una motxilla … pesada … molt pesada … Porto … carrego molt, molt de pes… pujo … costa molt … però no deixo de caminar … i per fi quan sóc al cim … deixo caure la motxilla … i roda i roda fins arribar a la vall …

… la miro … la veig … l’observo caure fins la vall … i llavors torno a baixar … la recullo … la carrego … per tornar a pujar … cada cop més cansat … cada cop pesa més … em falta l’alè … però torno a pujar per tornar a deixar-la caure i fer-la rodar de nou per tornar a baixar … tornar a carregar-la i tornar a pujar … i cada cop més cansat … ja esgotat haig d’anar parant … però continuo pujant …

Ara assegut davant el que ja puc reconèixer com un roser sense fruits … aquell que em recorda que potser … durant molts anys … m’he permès fer un camí … que tot i sovint arribant al cim … no he estat capaç d’aconseguir un propòsit … un fi … potser un meta … i ara potser començo a adonar-me que he invertit la major part de la meva vida intentant aconseguir … allò que mai aconseguiré des de una intenció … potser equivocada … buscant l’acceptació … d’aquells que he “cregut”  necessitar … dedicant cada minut  en agradar i fer feliç als altres … sempre buscant una resposta concreta a canvi … el sentir-me ple i segur … confiat … cercant una abraçada per sentir-me estimat des de la imposició i la creença que així havia de ser … que eren els altres els que m’havien d’omplir el buit emocional que ha recorregut part de la meva existència … dia rere dia … i obtenint com a resposta … aquella soledat … potser … segur … falsa soledat … lluny de la individualitat … de la llibertat … que m’ha endinsat durant anys en el victimisme de “creure” que he estat castigat … potser fins i tot maltractat per l’entorn … fent responsable als altres del dies grisos … de les turmentes del meu dia rere dia… aquells que no

m’han permès veure que ho he tingut TOT… tot el que sempre havia estat el meu veritable desig …

… he viscut amb el vel que m’ha cegat sentir que la resposta només està en mi … possiblement he errat en la intenció d’imposar unes carències … d’exigir allò que ni tan sols jo he sabut donar-me … i ni tan sols he sabut veure el que era … i només he pogut trobar rebuig … despreci… indiferència … fruit d’una inseguretat i desconfiança … aquella que t’impulsa a actuar possiblement per interès … del que sigui … actuant sense ni tan sols adonar-te … de la mateixa manera … sense respectar la llibertat dels que t’envolten … arribant així a la gran troballa … haver estat tots aquests anys caminant encadenat … lluny del respecte cap a mi mateix, desconfiant de la gran brúixola del batec del meu cor … apartat de creure en mi …

Ara roser … només puc agrair-te cada punxa … aquelles que encara potser fan mal … per què és gràcies a tu que m’adono que durant aquest recorregut no he sabut fer-ho d’una altra manera … ara, respectant-me i respectant l’entorn … torno a mirar-te i també entre les punxes … sóc capaç de veure uns ulls grans i rodons … negres atzabeja … que amb un somriure em diuen … endavant … que jo estic aquí per recordar-te qui ets … per què des de el respecte i la llibertat … “jo t’estimo fins l’infinit … que és molt” i des de aquí puc arribar al perdó … només cap a mi mateix … aquell que des de la densitat dels plànols em permeti perdonar a aquells que … només eren una part del meu entorn …

He viatjat en trens que m’han acostat al veritable desig del meu cor … però “creient” que havia de cercar quelcom que … ni sé … potser sense gran importància en realitat … m’he permès baixar en diferents parades i estacions … sense en realitat cap cerca … sense propòsit… i ara són aquells ulls … negres … negres i brillants … amb aquest somriure … que em permeten mirar-te a tu … roser… i veig com vas recobrant el teu color verd … aquell que m’insinua que la teva savia torna a córrer pel tronc … 

… t’he regat amb les meves llàgrimes … potser d’incertesa … i ara puc veure com neixen de tu … brots … despunten coloraines … que em diuen que tot és un procés … que sí… que potser les punxes … aquelles que un bon dia em permeteren tocar-te des de l’errada intenció … també formen part de tu … roser … i que gràcies a elles … que malgrat elles … les punxes … seràs capaç de brotar de nou … sempre alçat …  cap al cel … però mostrant les coloraines i la bellesa del nou fruit … la rosa … aquella que durant anys també m’he permès mirar … observar … només aconseguint trobar una rosa estranya … que tot i la dificultat que m’oferien els teus colors ataronjats … groguencs … de

formes arrodonides … lluny de la “normalitat” que sovint mostren les roses … m’encadenaven únicament a les teves punxes … a la foscor d’un dolor que durant anys m’ha servit d’aliment …

… ara puc veure com despunta el taronja del teu capoll … et miro… et rego… ara amb llàgrimes d’esperança … amb un somriure … i veig créixer el teu fruit amb el desig i la il·lusió de gaudir de la bellesa de la rosa que faràs sortir … i que ja des de ara ensumo i sento com la teva nova aroma … aquella que ha estat SEMPRE … i aquests ulls  … grans … brillants … negres atzabeja … em recorden … i em recordaran que sóc lliure de pujar muntanyes … de viatjar fins arribar a la vall … que avui preciso … que anhelo … i que desitjo … que és seguir el batec del meu cor … i des de aquí que siguin les meves mans les que mostrin al món que … VIURE D’UNA ALTRA MANER ÉS POSSIBLE … continuant el meu gran viatge … aquell que vaig triar com a propòsit … gaudint d’un recorregut que únicament s’alimenta de cada punxa per poder així pujar al cim … baixar a la vall … sentint que… SÓC JO MATEIXA…

LAER NAJ

Mujer Valiente

Hija, madre, abuela…

Maga, amiga compañera.

Nace de ti una fuerza fiera, cuando tocan tu madriguera. 

Fuiste vejada, anulada e incluso olvidada…

Sólo tú sabes la fuerza que llevas dentro, la que aún exhausta, te levantas y sigues adelante aunque te falte aliento.

Tú que con tu sensibilidad, lo que entregas con amor, lo entregas sin más. 

Hoy te doy las gracias infinitas con profundo amor y respeto hacia ti Mujer Valiente.

Marie Cobo

Maestría Femenina

Desnuda y sin armas, soy más poderosa que cualquier hombre armado. Porque aunque mueras en vida, tu alma jamás te abandona y lucha por devolverte las ganas de vivir. Nunca dejes de amar.

Antonia Jurado

A todas nosotras…

Para las grandes mujeres de todos los tiempos y edades,

para las que supieron elegir y vivir de acuerdo a los pasos

de su corazón y también para las que aún hoy no.

A todas ellas, fueran niñas princesas, magas, maestras o guerreras,

jóvenes sensatas, locas, drogadas o sanas,

a todas las solteras, viudas, divorciadas o en pareja,

a las más fervorosas amantes, amadas o abandonadas,

y a las que por dinero se abren de piernas.

A todas las madres, las que paren y las no lo hacen,

A las mujeres de su casa y de su

familia, sea una familia ejemplar

como dictan los cánones, o una familia monoparental,

homosexual o como a ellos les dé la gana crear un hogar.

A todas las mujeres trabajadoras, dentro y fuera del hogar,

a las más emprendedoras, artesanas y creadoras

y a las que trabajan para los demás.

A todas las mujeres que humillaron,

vilipendiaron e incluso a las que ya no están,

por que se suicidaron o las asesinó el poder patriarcal.

A todas las mujeres ricas, poderosas, dependientes, independientes,

altivas y jocosas, operadas o libres de opiniones de otras miradas,

a las que con velos o burkas se tapan,

a las que se visten para la danza, para el deporte, para el éxito o para la fama.

Y como no, para todas las flamantes abuelas,

a las que les aprietan las canas y a las que con sus canas se hacen un jersey de lana,

a todas las viejas ancianas que se han bregado una vida de guerras,

en definitiva a todas las mujeres que ocuparon,

vivieron y resistieron, cada rincón de este planeta

y por más que pasen los años, pueden mirarte a los ojos

para sonreír y olvidarse de todo,

porque ellas lo que mejor saben hacer es AMAR.

Joanna Escuder