... Ara ja fa un temps... vares
tornar a marxar... recordo aquella mirada... aquella que tot i la paradoxa del
moment... només em feia sentir... vaig sentir el batec del meu cor de nou... va
ser aquell un instant en el que vaig saber que tot i no coneixent-te... et
coneixia... eres especial... ets especial...
La vida ens ha posat alguna volta
plegats... potser de manera inintel·ligible... mirades penetrants...
sorprenents... d’intercanvi... fins i tot desig de tocar-nos... potser d’abraçar-nos...
però sempre des de la llunyania... però vaig poder sentir la il·lusió... ho vaig sentir.. vaig poder recollir aquell petit pot
de mel... aquell que m’advertia de la teva dolçor... sempre encoberta... és clar...i
si!... ho vaig tornar a fer... el meu cor tornà a ballar al ritme del seu batec...
de nou vaig saber esbossar la il·lusió... fins i tot aquell dia... sense ni tan
sols saber-ho ens vam permetre beure plegats d’aquella mena d’elixir...
petit... molt petit... amb un color groc... verd esperança... dolç...fort...acaronat
per aquell bell cristall que tu mateix vares aconseguir... només un parell de
glopets... un tu... un jo... i em vaig poder preguntar... quiets?... i va ser
allà... en aquell indret... lloc d’inspiració pels segles dels segles... amb càrregues...
també amb alliberacions ancestrals... premissa de decisions, afers, enllaços...
també dissolucions... sempre especials...
...indret que sóc capaç de
reconèixer com part de la meva gran gruta... i aquí estaves... així ho vaig
sentir... però ho vaig tornar a fer... i vas marxar... i de tal manera que
poder tornar a agafar-te la mà... sigui tan difícil... que es dibuixi gairebé
improbable... que s’albiri gaire bé impossible... ben lluny del compromís però
també ben lluny del veritable anhel del meu cor... al cap i la fi... de
compartir... de permetre’ns sentir i simplement deixar-nos portar i
recollir-nos en l’embolcall duna abraçada... aquella que fa plorar però que
alhora dibuixa un somriure... el que deixa escapar un sospir... i diu... ara
si!... però és clar... des de l’esboç de la por és molt fàcil deixar-te
enlluernar per la foscor de tot allò que et diu... que t’ofereix... que es
brinda a donar-te tot allò que per altra banda també vols... lluny del desig...
i tenint així la certesa que no cal passar pel gran peatge del compromís...
aquell que només ho és amb tu mateix... aquell que t’has permès boicotejar tota la vida... i que no és més que por...
por a la frustració... sense ser més que la falta d’humilitat per permetre’t
mostrar-te tal i com ets... lluny de descriure i preveure patrons de conducta en
els que en realitat coneixes que estàs entrant... doncs ets tu mateix qui de
nou els estàs creant... només per mantenir-te en la certesa de que tot allò
també acabi... i recuperar doncs el que “creiem” és la nostra llibertat... i no
és més en realitat que la nostra pròpia
presó... tot el que et priva de permetre’t viure en la LLIBERTAT de ser tu
mateix... de donar i sobre tot obrir-te a rebre... amb l’esperança de viure la
plenitud de la serenor... també compartint... pot ser fins i tot amb algú...
també dormint-la... sommiant-la... sense projeccions... fins arribar al punt en
que l’esperança sigui fins i tot més gran que la veritat... i serà llavors quan
la vida et posarà davant... ensurts... i et dirà... aturat!! que estàs fent...
per què corres tant? per què no pares quan t’estan fent parar?... en definitiva
per acabar aturant-te al seu davant... i demanar si us plau que et permeti
continuar fins que creguis estar fora de perill... moment en que seràs capaç de
dir-te... és cert... haig de parar... però aquest cop per tornar a començar...
i és llavors quan et pots permetre acceptar que és aquesta una experiència amb
la que també estàs creixent... en totes les dimensions possibles... i que
l’extern... tot aquell soroll... els crits... no són més que tot el que t’estàs
dient a tu mateix... que totes les restriccions imposades... no són més que tot
allò que tu no et permets... tot el que coloreja la por... i només per fer-te
adonar i acceptis que tens POR... i et
convida a que acullis una possible caiguda com un altra possibilitat d’aixecar-te...
que també forma part del nostre gran aprenentatge... perquè quan aprenem a
caure... és per que ja som capaços d’aixecar-nos..
Alça el cap... mira el cel i
digues que si! que vols fer-ho... que desig es viure la vida d’una altra
manera... agraint cada ensurt... cada tremolor... per que ha estat gràcies a
ells que has estat capaç de fer el recorregut que t’ha portat a arribar a la
comprensió de part de la gran obra teatral... aquella que té cabuda entre els bastidors
del gran escenari que és la nostra vida...
Veure que poder arribats a aquest
punt... no és moment de demanar ajut allà on vares néixer... tu il·lusió...
doncs poder ets tu mateix qui ara has de permetre sostenir-te... lluny de les
excuses... les acomodades explicacions... només ja..tan sols l’acceptació de
que si! ho he fet... i des de aquí arribar al per a què ho he tornat a
dibuixar... sabent que ara... de nou... he convertit aquell desig de
llibertat... de compartir... en definitiva... LA IL·LUSIÓ... potser en una
altre impossibilitat... aquella que avui em permeto desitjar seguir escrivint com
un baf a l’esperança... a qui li recordaré que tot és possible si un realment vol
que passi... si ho desitja des de el batec del seu cor... moment en que parlaran
les seves mans i abraçaran aquesta esperança....
qui ja deixarà de ser-ho per que ja s’haurà convertit en veritat... si més no
en la d’un mateix...
LAER NAJ